Ella, tant dolça, d’estatura mitjana. El cabells llisos, foscos i caiguts, que amagaven a vegades, els ulls. Uns ulls, que reflexàven plena felicitat i foscos com la nit sense lluna plena. A sota, les galtones, que parlaven per si mateixes i que de tant en tant, venia de gust prement-les en força com un nadó.Els seus llavis, daurats moscatell i dolços com la mel. A baix, just a la dreta hi amagava un brillant, com l’estel més brillant de la Terra. El seu perfum refrescant al seu pit olorant sobre un cos esvelt i amb un caminar graciós i tranquil.De petita, amb el seu vestit lila lluent, tota una experta en patinatge. El temps no l’ha fet canviar massa.
La seva senzillesa , el seu bon humor feien que tot la resta no importés. Tant riallera com ningú, amb aquell so estrident però contagiós i ple d’alegria.
Feia poc que sabia d’ella, però creia que en un futur, podria dir: A tu lado, la vida sabe mejor.
(La foto és de Cristina López, la qual he demanat la foto per poder fer el treball).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada